"Austràlia inverteix més en una persona blanca que no pas en la resta"

Frank Hytten (Wellington, Índia, 1952) és el director de Reconciliation Victoria, una organització que lluita pels drets dels aborígens australians.

—Ara que fa tres mesos que el govern australià demanà oficialment perdó, quina valoració en feu de la Setmana de la Reconciliació d’enguany?
La valoració no és tan bona com voldria. Malauradament, hi ha hagut la mateixa assistència de gent que en altres edicions, fins i tot durant el Dia Nacional del Perdó, que ara compleix el desè aniversari.
—Això vol dir que la gent no està prou conscienciada?
No ho està tant com ens agradaria. Respecte a la disculpa oficial, nosaltres distingim entre tres tipus de reacció: la de la gran majoria de la gent, a qui no li importa què vingui després; la de les organitzacions com nosaltres, que considerem que està molt bé, però només és un primer pas; i la reacció de la comunitat aborigen que, contra tot pronòstic, va rebre la disculpa amb eufòria. Austràlia va vibrar al febrer, però ara som a l’anticlímax.
—Per tant, què hauria de fer el govern a partir d’ara?
Compensar les víctimes. No demanem res nou: als jueus, per exemple, els van compensar, oi? I no parlo només de diners, sinó de terra. Els aborígens han viscut aquí des de fa 60.000 anys: són els qui saben més del medi. A més, no tenen en compte el nostre concepte de propietat privada. Per a ells la terra té un significat cultural, religiós i de supervivència. Amb l’arribada dels europeus, aquest sistema es va ignorar: la terra es va repartir i els aborígens van esdevenir captaires al seu propi territori. Amb la introducció del bestiar, van condemnar els indígenes a la inanició, això sí, sense adonar-se’n. Per tant, quan els aborígens trobaven una ovella se la menjaven, com havien fet tota la vida amb els cangurs! Com a resposta, el propietari occidental els matava i la família aborigen es quedava sense el caçador que els portava el menjar a casa. L’escalada de malentesos ja s’havia engegat. I si hi afegim la intervenció del govern i l’església...
—Però demanar la terra no és una utopia?
El govern pot fer dues coses: comprar uns metres quadrats en una àrea remota per un grapat de dòlars o adquirir un edifici al bell mig de la ciutat per als aborígens que porten una vida urbana. Entremig hi ha més solucions, com ara reservar el perímetre d’un riu per a la seva custòdia. Una bona iniciativa és la dels acords de l’ús indígena del territori (ILUA), un pacte voluntari i flexible entre els propietaris i els qui veritablement fan ús de la terra i de l’aigua. A part, demanem més fons en salut, educació i habitatge: a Austràlia s’inverteix més en una persona blanca que no pas en la resta. També cal que els ajuts siguin més ben repartits, és a dir, allà on realment es necessiten. Si hi ha una comunitat a 2.500 km d’Alice Springs, s’ha d’invertir allà. Fins ara només s’ha intentat la solució de portar-los a la ciutat, per bé que això encara porta més problemes. S’haurà de veure si el govern compleix les promeses o no, però ja fa més de 200 anys que ho esperem...

Sara Bosch Brinques
Melbourne (Austràlia)
* Entrevista publicada a "El Temps", 02/06/2008